La veritat és que el que em va motivar a escriure va ser únicament la necessitat de comunicar el que havia vist: una petita regió que en un període extraordinàriament curt de temps ha aconseguit sortir de la misèria, i no només això, sino convertir-se en un dels principals atractius turístics d’Itàlia per a nord-americans, Australians i Novazelandesos principalment, “explotant”únicament, i en el sentit menys agressiu i més respectuós de la paraula, la seva riquesa territorial i la seva forma de vida tradicional, sense introduïr-hi, ans al contrari, cap element aliè.
Com vaig dir en el títol de l’escrit, vaig pensar que podiem aprendre molt d’aquest exemple (aquest era el motiu del viatge, organitzat pel Consell Comarcal), i per això, des de la meva posició, vaig intentar que les persones que tinc al meu abast i que podeu fer alguna cosa, llegíssiu el meu modest escrit.
La majoria del reduït grup que vam fer el viatge eren polítics d’àmbit local de municipis propers i tècnics municipals de turisme. Tots, com jo, van quedar impressionats per l’experìència de le Cinque Terre. Però tots comentaven que en el nostre context, fer el mateix és impossible, principalment perquè els Parcs Naturals no funcionen de la mateixa manera que el d’allà (penseu que el de Cinque Terre dona feina directa a unes 200 persones), però també perquè aquí seriem moltíssims més a haver de posar-se d’acord .De tota manera, penso que si bé no podem imitar el model, sí podem trobar molta inspiració en el seu exemple, tant a nivell local, com supra-local i comarcal. Començant per apostar i treballar molt més decididament per una altra mena de turisme: el de senderisme, ciclisme, cultural. Sé que aquesta és la via que s’ha començat a emprendre ja, però crec que no s’ha de considerar com una cosa marginal, sino principal: unir tots els punts d’interès turístics, ja siguin culturals, monumentals, artístics o naturals, per senders i carrils-bici i mitjans de comunicació públics, de tal manera que visitar-los esdevingui una experiència molt més amplia que la visita en sí, potenciar més els productes artesans i de la terra, fomentant-ne la producció i la venda, regular d’una manera més estricte l’imatge dels negocis dels cascs antics dels nostres centres urbans, l’ocupació de la via pública, crear un segell de qualitat per a restaurants i potenciant la cuina tradicional local, recuperant o recordant, en la mesura del possible, el passat i l’essència de les viles de pescadors com Roses…
No tinc gaire temps per escriure. Tal com estan les coses, tot el temps és poc per dedicar-nos, els petits empresaris, a sobre-viure en aquest període de crisi. Tinc tantes coses a dir encara, sobre aquest i d’altres temes, i em sap greu no poder fer-ho. Ara ho deixo aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada