Emilio Duró a la Jornada del Comerç i el Turisme de Roses

Compensa la contractació d’un conferenciant mediàtic?

Des que vaig sortir del teatre de Roses dilluns passat, en que s’hi va celebrar la Jornada de Comerç i Turisme, no puc evitar preguntar-me si el que ha costat la ponència d’Emilio Duró a Roses és justificable en relació al que el seu contingut hagi pogut aportar. Sense tenir-ne idea, pensava que contractar un conferenciant d’aquest nivell no podia baixar de 3.000 €, però una recerca a internet em situa el preu al voltant dels 5.000 €. Tan de bo no hagi estat aquest el cas de Roses, però no se m’ocorre un motiu pel que haguem pogut pagar un preu més baix.

Com tothom, les seves indubtables dots de comunicador i showman em van captivar des del començament, vaig riure i fins i tot se’m van saltar les llàgrimes en alguns moments, però no em va quedar clar quin missatge havia de treure de la seva intervenció (també he de reconèixer que em vaig perdre els darrers minuts, i potser en ells estava la clau de tot).

No és el primer cop que assisteixo a la conferència d’algun mediàtic i que em quedo amb la sensació que “molt de show i poc contingut”. En l’ocasió anterior, una conferència d’Antonio Bolinches sobre l’adolescència al IES Cap Norfeu, aquesta sensació va ser compartida amb la majoria dels assistents.

Però a banda d’això (potser és que tinc algun problema per captar segons quins missatges) jo, que soc extremadament pràctica i racional, no puc separar la conferència del Sr. Duró de dilluns passat del context en que s’emmarcava, la Jornada de comerç i turisme anomenada 'Desperta i actua: Xarxes Socials, App’s... al servei del teu negoci. T'expliquem com!

Realment va aportar alguna cosa a aquest tema que justifiqués el que va costar aquesta conferència?

L’Ajuntament va presentar la Jornada a la premsa amb el següent comunicat:

“Experts en l’àmbit del marketing i les xarxes socials donaran contingut a una jornada que l’Àrea de Promoció Econòmica de l’Ajuntament de Roses, ha organitzat amb l’objectiu d’acostar noves eines tecnològiques als comerciants del municipi. L’experiència professional de cada un dels ponents, a més, servirà perquè a part d’aquestes eines, els empresaris rosincs tinguin també noves perspectives d’orientar i repensar els seus projectes empresarials per adaptar-los a les noves tendències.

L'activitat s'ha programat com una jornada dinàmica, pràctica, motivadora i especialment útil.

La jornada està pensada per a empresaris, però també per a tothom interessat en conèixer com funciona el món virtual i veure com se'n pot treure un rendiment“

Sens dubte, Montserrat Peñarroya, una excel.lent professional en l’àmbit del marketing i les noves tecnologies, va satisfer plenament l’objectiu. Com en totes les seves xerrades, vaig aprendre molt, amb el seus extensos i pràctics coneixements i la seva impecable, clara i didàctica presentació. Crec que també Josep-Oriol Tomas, en un àmbit molt més concret, es va centrar en el tema de la Jornada. Munt Bau va explicar el que la seva empresa ha estat fent des que es van fer càrrec de les xarxes socials per tal de promocionar Roses com a destinació turística. Xavier Pérez va explicar una campanya de dinamització comercial que està duent a terme.

Em sembla clar que la línia del comunicat que diu “L'activitat s'ha programat com una jornada dinàmica, pràctica, motivadora i especialment útil.“ es va afegir per encaixar la conferència del Sr. Duró, a qui es definia com “economista, assessor i formador en grans empreses del país, és també conegut per les seves motivadores conferències d’alt nivell”.

Sé que tothom –excepte, potser, alguna rara excepció que no conec- va gaudir de la conferència. Ens va fer marxar amb un somriure a la cara. És més, vaig constatar que bona part dels assistents havien vingut només per escoltar-lo a ell. I precisament per aquest motiu, i per l’escassa aportació al tema de la Jornada, penso que, des d’un punt de vista pràctic i econòmic, hagués estat millor oferir aquesta conferència totalment apart de la Jornada, i fins i tot cobrant una entrada per rebaixar l’elevat cost de la seva contractació.

No pretenc fer d’aquest escrit una crítica, sinó simplement escriure les meves reflexions sobre l’acte, que haguessin estat molt diferents si s’hagués presentat sota un nom diferent.

Un fragment d'una conferència d'Emilio Duró. No són imatges de Roses, però la conferència és la mateixa

Roses, vila estudiantil. Per què no?

El gran pes que té el turisme en la vida rosinca té indubtables beneficis, però l’estacionalitat d’aquest comporta també molts efectes indesitjables. La majoria d’establiments (botigues, bars, restaurants) obren només uns pocs mesos l’any i la resta del temps Roses sembla morta als ulls dels visitants, i gran part dels propietaris d’habitatges prefereixen llogar per temporada que no pas per tot l’any, la qual cosa fa que la gent que pretén instal.lar-se definitivament a Roses ho tingui molt difícil, i això és un handicap per a les empreses que contemplin la possibilitat  d’establir-se a la nostra vila.

Fa molts anys ja que es lluita per trencar amb l’estacionalitat del turisme, o com a mínim per allargar la temporada, però això no acaba de donar resultats prou satisfactoris. De fet, és com un peix que es mossega la cua: si no hi ha prou turistes, els establiments no obren, i si els turistes venen i s’ho troben tot tancat, no tenen ganes de tornar, i no tan sols no seran prescriptors, sino que a més poden fins i tot parlar en contra de Roses com a destí fora de temporada.

Crec des de fa molt de temps que en aquest sentit, hem d’apostar per promoure un turisme que no demani sol, botigues o animació nocturna. Que hem de prendre consciencia absoluta de tot el que tenim, que és molt, i potenciar-ho: estant envoltats de parcs naturals, s’ha “d’exprimir” el turisme de gent que vol gaudir del paisatge, de la natura (el turisme ornitològic mou ingents quantitats de persones i diners arreu del món, i nosaltres ens trobem en un lloc estratègic), el turisme esportiu – en particular la vela, per les excel.lents condicions que ofereix la badia de Roses- . Però aquests són temes que desenvoluparé en una altra ocasió.

Avui penso en una altra cosa: i si busquem activitats que puguin compatibilitzar-se amb el turisme que tenim? Jo penso en particular en estudis. La nostra temporada alta coincideix amb les vacances dels estudiants. Convertir Roses en una població on s’hi poguessin dur a terme determinats estudis, i si són relacionats amb el turisme o altres activitats o característiques pròpies com la pesca o el mar, millor que millor. Portar estudiants a Roses donaria vida al nostre poble. Els estudiants podrien trobar allotjament sense problemes, comerciants i restauradors podrien mantenir oberts els seus establiments, la presencia de gent jove al carrer amb les seves necessitats faria aflorar noves iniciatives d’oci, i tot plegat ajudaria també a que el turisme que ve fora de temporada trobés una vila més animada. Tots plegats en sortiríem guanyant.

No sé si hi ha possibilitats de portar estudis oficials superiors a Roses, desconec el tema, però crec que seria interessant que els nostres governants ho estudiessin. Si no m’equivoco, en els darrers anys els estudis universitaris s’han anat descentralitzant, i avui en dia no estan concentrats només en les capitals de província, com a la meva època. Seria possible tenir una escola de turisme, hostelereria o oceanografia, per exemple? Una altra possibilitat seria donar facilitats a entitats privades per muntar alguna escola.  No penseu que són opcions a treballar?

Impacte top-manta

Els top-manta a l'aguait

Les parades legals, tencades i el passeig desert

Passeig Marítim a l’alçada de Santa Margarita, a Roses, aquest vespre als voltants de les 9 . Una mena de barraques de fusta totes iguals, arrenglerades al llarg del passeig,  donant l’esquena al mar, em criden l’atenció. De seguida entenc que estan disposades per a les parades que s’han autoritzat com a mesura per lluitar contra els top-manta. Les barraques estrenyen visual i físicament el passeig, i estan totes buides i tancades. De cop m’adono que al darrere, sobre la sorra, desenes de top-manta s’ajupen amb els seus fards, com a l’espera d’alguna cosa. Una mica més endavant, a la banda oposada. hi ha una parella de policies. Es percep un ambient tens. Es vigilen els uns als altres.

Seguim encara: a una cinquantena de metres dels policies, acabada la zona on s’han muntat les barraques per a les parades legals, una quantitat sorprenent de venedors il.legals ja s’ha instal.lat. He arribat fins a 60 abans de perdre’n el compte. Curiosament, entre les paradetes, una de bén diferent: informadors enviats per la Cambra de Comerç de Catalunya per lluitar contra la venda il.legal. Hem parlat una estoneta amb ells. Han vingut de Barcelona per fer avui, puntualment, aquesta campanya. Estan més impressionats que nosaltres davant la quantitat de venedors que hi ha, que els han rebut amb rialles. Crec que avui se sentiran com si clamessin al desert.

 De cop, tots els que esperaven a la platja o en d'altres indrets, corren per agafar lloc i instal.lar la paradeta. Les noies que fan trenes i que ja estaven instal.lades (em diuen que elles tenen permís) s'han d'apretar per deixar-los espai.

Top-manta instal.lats, moviment i turistes

La immensa majoria dels top-manta són africans, majoritàriament de Senegal, segons hem pogut saber. Hem vist com una de les noies que fa trenes deixava la seva “clienta” per interceptar uns turistes que, segons li havien dit, s’havien emportat sense pagar una bossa d’una parada. Hem vist també una parada amb dos nois catalans, que com a mínim venien un producte original i amb gràcia. I entre tota aquesta marea hem vist,  agenollades a terra disposant bisuteria sobre un llençol, una companya de classe de la meva filla petita amb la seva mare. Ens ha deixat esfereïts i sense paraules.

Els informadors enviats per la Cambra de Comerç de Catalunya per fer campanya contra la venda il.legal

La meva prioritat ja no és una escola nova

La meva filla petita porta set anys al Vayreda, tants com fa que existeix aquesta escola, sempre en barracons.  L’altre dia, durant la concentració que es va fer a l’inici del curs per reclamar “l’escola d’obra”, el càmera de TVE li va dir: si et preguntem després què és el que més t’agrada de la teva escola, què contestaràs? Ella va respondre: “que si xoco contra una paret no em faig mal perque s’enfonsa”. El càmera va replicar: “però no voleu una escola nova?” – “Jo no, a mi m’agrada aquesta”.La majoria dels nens del Vayreda no coneixen res més, no troben res a faltar, i és més, se senten orgullosos de la seva escola. Com a mare, jo vaig ser especialment activa els primers anys, quan l’escola estava en un carreró estret i sense espai, per reclamar una millora en les condicions. Des del canvi d’ubicació i l’ampliació dels espais, a mi particularment ja m’està bé. Clar que preferiria un edifici modern i bonic, i els màxims equipaments possibles. Però tinc clar que l’escola és, abans que res, un lloc on els nens van a aprendre. I això aquí, com a mínim al curs de la meva filla, ho fan, i molt bé.
Si en aquests moments de retallades em donessin a escollir entre un edifici nou o més més mestres per poder donar una atenció més individualitzada per als nens, per exemple, ho tinc clar, escolliria la segona opció.   Si l’atenció el més individualitzada possible és necessària per aconseguir bons resultats en qualsevol cas, en una societat tan diversa com la nostra aquesta necessitat es multiplica. Un nombre reduït d’alumnes per mestre és, en la meva opinió, el primer requisit per tal de tenir un ensenyament de qualitat. I per a mi això és el que realment importa.
La meva prioritat ja no és doncs aconseguir un edifici d’obra. El que demano als nostres polítics és abans que res, invertir en recursos humans. No retallar el nombre de mestres, sinó augmentar-los, i invertir també en la seva formació contínua. Els mestres són l'element clau del sistema d'ensenyament, i invertir en ensenyament és imprescindible per millorar la preparació i la competitivitat del nostre país a mig termini.
Però aquesta és només la meva opinió. I si un dia la meva filla arriba a coneixer una escola que no sigui en barracons, ho celebrarem, per descomptat.

Publicat a www.forumroses.eu  el 19/09/2011

Ascens al Castell de la Trinitat

Escales

Fa poc vaig llegir en algun lloc que ara no soc capaç de trobar, un comentari sobre la perillositat de les escales que duen fins al castell de la Trinitat. Efectivament, a més de la dificultat que comporten en sí mateixes per la seva acentuada pendent, les baranes són necessàries no solsament per facilitar l’ascens sino com a element de protecció en eventuals caigudes. Recordo que el dia de la innauguració  hi havia moments en que es creuaven nombroses persones pujant i baixant, i en certs punts la concentració de gent creava un considerable perill de caiguda, agreujat per l’elevació de les escales.
Fa un parell de dies vam tornar a visitar el castell, i vam voler estalviar-nos la tortura de les escales. Vam anar pujant “camp a través”, seguint en alguns trams el que semblava un camí, i se’m va ocorrer que acondicionar un petit sender podria convertir el que ara és una petita tortura en un agradable passeig, que podria recorrer-se alhora contemplant les diferents espècies vegetals autoctònes que podrien ser etiquetades, i podria fins i tot fer-se accessible a persones amb cadira de rodes o cotxets d’infants, amb algún banc al llarg del camí . En aquestes fotos mostro algunes de les vistes que podrien contemplar-se en aquest amable recorregut.

Publicat a www.forumroses.eu el 04/01/2011

Mentides, plagis i internet

La generalització de l’ús d’internet, amb tots els seus avantatges, ha anat acompanyada també d’una sèrie de fenòmens indesitjables. Un d’ells és la  difusió via correu viral de mentides més o menys greus, que poden anar des d’inofensives (i falses) curiositats com la suposada descoberta de restes de gegants a la Xina, a dubtoses maneres de contraure extranyes malalties, passant per escrits  adjudicats a autors de renom mundial que s’esforcen sense resultats a desmentir l’autoria dels ensucrats textos, i arribant a falses denuncies de desaparició de persones, com és el cas de la d’una nena que vàrem tenir publicada per unes hores com a notícia en aquest fòrum no fa gaire temps.
De rebre correus d’aquests no n’està lliure ningú que disposi d’un compte de correu electrònic, però en la majoria de casos ni tan sols ho sabem. De fet, no vaig començar a sospitar de la veracitat de tots aquests missatges fins que em va arribar una carta de comiat que suposadament havia escrit García Márquez arrel de contraure un càncer. No sóc cap erudita, però el text no encaixava gens amb la imatge que jo tenia del seu estil. Vaig investigar una miqueta i de seguida vaig descobrir que no tan sols no l’havia escrit García Márquez, sino que a més s’avergonyia que algú pogués creure’l l’autor. Una cosa semblant li va passar a Jorge Luis Borges.
Aquesta petita descoberta va posar-me en guàrdia, i a mesura que he anat fent comprovacions he anat descobrint més i més informacions falses. La última (tampoc em dedico a comprovar tots els correus que rebo sinó només els que em criden l’atenció), la de la desaparició de la nena a la que he fet referència abans.
Per correu electrònic ens arriben també intents d’estafa en forma de inversemblants i enrevessades històries amb una enorme quantitat de diners a guanyar a canvi de fer un favor al remitent com a element comú.
Tots sabem que internet ha facilitat una nova i fàcil manera de fer deures i treballs: és el que es coneix popularment com a “copiar y pegar”. Però recentment he (hem) descobert que aquesta és també una pràctica habitual en persones adultes i respectades, Hi ha qui copia sense manies qualsevol cosa que trobi a la xarxa i li agradi, de vegades articles sencers incloent fins i tot fotografies, però això sí, ometent sempre l’autor.
A la vista de tot això, em pregunto quina serà la propera falsedat amb que em toparé.

Publicat a www.forumroses.eu el 22/03/2011

Passeig marítim i bicicletes

Un dels llocs més agradables de Roses  per passejar-hi, correr, anar en bici o en patins és sens dubte el Passeig Marítim. La confluència de ciclistes, patinadors i passejants, sols o en grupets, gossos i cotxets de nens fa que de vegades la circul.lació pel passeig sigui veritablement conflictiva i hi hagi freqüents ensurts o petits accidents en que normalment hi han implicades bicicletes, que han d’anar fent ziga-zagues per tal d’evitar els vianants que se’ls creuen.
La situació podria millorar-se si s’indiqués de manera prou visible un carril bici. De fet això es va fer ja fa uns anys per mitjà d’una mena de tatxes enganxades al paviment . En el seu dia ja es va parlar d’aquestes tatxes i de que, lluny de ser útils per la fí per a la que es van posar (no són gaire visibles i no marquen prou clarament el carril bici) provocaven freqüents entrebancs als vianants, per a la qual cosa, en comptes de facilitar la mobilitat del passeig, es van convertir en un estorb.
En definitiva, crec que marcar d’una manera clara i suficient un carril bici al llarg de tot el passeig marítim seria bo per a tothom.