Cinque Terre: Un model d'èxit que ens hauria de servir d'exemple

Le Cinque Terre és una estreta franja d’uns 10 kms de costa muntanyosa i accidentada i amb penya-segats que arriben fins al mar, practicament sense platja. Una terra tradicionalment pobre, els habitants de la qual han viscut des de sempre de la pròpia terra, i del mar. Però no els ha estat fàcil: conreuar aquesta terra ha requerit la formació de milers de kms de murs de pedra seca, per aconseguir unes porcions de terreny d’una amplada mínima. Encara ara, la feina s’ha de fer manualment. Es impossible pujar-hi maquinària.

A la segona meitat del segle XX els habitants de Cinque Terre van anar abandonant la zona buscant una vida menys dura. Però alguna cosa ha canviat en els darrers anys: ara han tornat, repoblen les cases, tornen a treballar la terra, i prosperen. Reben 2 milions de visitants l’any. I el paisatge és el mateix: les terrasses arran de mar, esgarrapant metres als penya-segats per plantar-hi les vinyes, els petits pobles amb les seves casetes senzilles...
Un dia van adonar-se que el seu paisatge, format al llarg de centenars d’anys amb l’estil de vida dels seus avant-passats, i els productes que obtenien del mar i de la seva terra eren la seva principal riquesa. I la creació d’un Parc Natural, que comprèn una zona terrestre i una zona marítima, juntament amb una excel.lent feina de comunicació, han aconseguit no només conservar el que s’anava perdent, sino arribar a ser un dels principals atractius turístics naturals d’Italia. Ara potencien la producció de tota mena de productes artesanals amb la matèria prima de la zona: eco-bio-cosmètica, pastissos, melmelades, salses, vins… Vigilen en la mesura del possible que els restaurants serveixin la cuina tradicional. Tot gira entorn a la mateixa idea: el territori.

Nosaltres també tenim un paisatge maravellós, estem envoltats de parcs naturals, i a més tenim història, tenim riquesa cultural, artística i monumental de primer ordre, tenim excel.lents productes de la terra i artesanals. Encara tenim pesca. Tenim tots els ingredients que calen per ser un atractiu turístic de primera. Però no ens ho acabem de creure. I no ens posem d’acord. I buscant un turisme anti-natural, destruïm platges, muntanyes, pobles, per tenir el que tothom té: ports esportius, grans hotels, camps de golf, parcs temàtics… I perdem la personalitat del nostre territori, i la dels nostres pobles gairebé ja l'hem perdut del tot, i això ens fa competir amb incomptables destins de sol i platja. I quants mesos s’hi va, a la platja? No volem allargar la temporada? Per cert, m’he oblidat de comentar que a Cinque Terre, malgrat estar a la vora del mar, totes les activitats acuàtiques estan altíssimament restringides. El turista de sol i platja és practicament inexistent entre els seus 2 milions de visitants anuals.

No podem copiar el model de Cinque Terre: les circumstàncies no són  les mateixes. Però podem aprendre moltíssimes coses d’aquest exemple.